11 Desembre 2009
Realitat augmentada i publicitat
Les noves tecnologies no paren d’avançar i per tant hi ha tot un nou ventall de possibilitats d’apropar-se a la gent de formes molt més innovadores i participatives. Aquestes faran que sigui el consumidor el que vulgui conèixer la nostra marca sense haver de convèncer-lo abans.
Per començar definim que és la realitat augmentada. Es tracta d’una visió directa o indirecta d’un entorn físic en el món real, els elements del qual es combinen amb elements virtuals per a la creació d’una realitat mixta en temps real. Consisteix en un conjunt de dispositius que afegeixen informació virtual a la informació física ja existent.
La principal diferència amb la realitat virtual és justament el fet de que no substitueix la realitat física sinó que sobre impressiona les dades informàtiques al món real.
Aquesta és una tecnologia que existeix des de fa anys però que últimament està trobant la seva rendibilitat i utilitat en molts àmbits un dels més destacats és la telefonia mòbil d’última generació i també la publicitat i el màrqueting.
En quant als mòbils aquesta tecnologia pot resultar molt útil i funciona de la següent manera: s’obre el mòbil, es visualitza el paisatge amb la càmera del dispositiu i just a sobre de cada punta , en la pantalla, una etiqueta ens ofereix la informació que estàvem buscant sobre un monument, un restaurant etc. S’utilitza el GPS del mòbil per determinar la localització de la persona i la brúixola per a saber on està enfocant. Això permet sobre impressionar en la pantalla punts d’interès a sobre de la imatge real.
En l’àmbit de la publicitat aquesta tecnologia pot ser molt útil a l’hora d’apropar-se als consumidors d’una forma diferent i atraure i mantenir la seva atenció.
Universal McCann explica molt bé les aplicacions de la realitat augmentada en la publicitat mitjançant aquest vídeo:
Com bé ens han explicat podem fet que un anunci gràfic prengui vida. Això ens aporta interactivitat, personalització , moviment, àudio característiques que segurament faran que l’anunci i la marca quedin gravades en la ment dels consumidors ja que els ha ofert la possibilitat d’interactuar amb la marca d’una forma totalment innovadora.
La realitat augmentada ofereix moltes avantatges i possibilitats ara el que falta es veure si es sabran aprofitar al màxim o simplement quedarà com una simple anècdota tal i com va passar en el cas del Second Life.
Publicitat en Internet
La publicitat en Internet ha canviat molt des de que els primers banners comercials van aparèixer.
Avui en dia el que més es potència són les accions virals, les participacions en blogs, xarxes socials etc. vaja tota mena d’activitats que no sembli del tot que al darrera hi ha un producte o una marca. Aquesta mena d’accions poden ser més o menys encertades i tenint en compte que a Internet tot es guarda també poden resultar perilloses, ja que si una acció fracassa és molt difícil poder retirar-la del mitja.
Però no tot són accions virals, encara queden anunciants que opten pels banners, que clarament han millorat molt de que van aparèixer. El problema com a usuària de Internet són els banners invasius, els que ocupen una pàgina sencera i que per tancar-los s’ha de fer grans esforços la majoria de les vegades. No sé si els anunciants ho saben però empipen molt i és una forma molt bona de no aprofitar gens les possibilitats d’interactivitat que ofereix el mitja.
Per sort no tots utilitzen aquesta tècnica i moltes empreses ofereixen solucions molt creatives amb banners. Una d’aquestes empreses és Eyeblaster (http://www.eyeblaster.com) i a continuació us ensenyaré alguns dels seus treballs me aconseguits des del meu punt de vista.
Com podem veure és una acció pel llançament de la segona pel·lícula de la saga Crepusculo. En la descripció se’ns explica en què consistia: Un llop esgarrapa la pantalla i surt d’allà. Quan l’atenció del usuari ja esta captada en pantalla apareix un menú, de mides no gaire grans que no molesta en la navegació, on podem escollir quina part del món de la lluna nova volem visitar. Un cop a dins l’usuari pot aprendre més sobre els personatges de la pel·lícula, veure tràilers etc.
Una altra acció molt interessant és la que van realitzar per Vodafone Itàlia. L’acció consisteix d’un banner on podem veure la paraula YOU i ens diuen que el clikem. Un cop l’hem clikat el que hem de fer és entrar en el nostre compte de Fcebook o Twitter i tot seguit apareixerà el nostre nom creat amb les fotos dels nostres amics. Per tant uneixen banners amb xarxes socials en una sola acció.
Aquí teniu el resultat:
Aquests són només dos exemples dels múltiples treballs que han realitzat i que podeu trobar en aquesta web: http://creativezone.eyeblaster.com/#AdSearch allà podreu previsualitzar exactament com funciona cada peça en un entorn real.
3 Desembre 2009
Coses estrayes d’Internet
Navegant per la web un es pot trobar amb coses de les més variades. Des de webs amb informació interessant, novedosa, curiosa fins a webs que no sabria com categoritzar (estranyes en tot cas).
Una d’aquestes webs és www.ascodevida.com . com el seu nom indica la gent que participa en aquesta web no esta gaire contenta amb la vida i vol compartir les seves desgràcies amb la resta del món. Es tracta d’una mena de foro en el que la gent deixa missatges curts sobre alguna desgràcia que els hagi passat recentment. L’objectiu és que els altres internautes opinin sobre les diferents històries i preferiblement donin consells per ajudar als seus protagonistes. Fins ara tot bé, podria ser una web on gent comparteix experiències i on s’ajuden mútuament.
Però la realitat es totalment diferent. Com sol ser habitual en aquesta mena de webs la gent utilitza un nickname i per tant no es fan responsables dels seus comentaris. Al llegir una mica les histories que la gent explica podem veure que hi ha algunes que et fan dubtar de la seva certesa més que res perquè si són reals diu molt poc a favor de la gent que ho explica.
Un exemple clar és aquest:
“Hoy, este finde, me lié con un tío desconocido de fiesta y una cosa llevó a la otra y acabamos en mi cama. Cuando fuimos al lío, sacó un condón y yo le dije que no hacía falta porque uso anticonceptivos. Su respuesta fue, textualmente “Los cojones, si ha sido tan fácil llevarte al catre es que te va la fiesta, y puedes tener algo”. ADV
Aquesta noia es bastant surrealista i ja us podeu imaginar els comentaris que una historia així ha suscitat. El problema és que encara que a la noia algú li hauria d’obrir els ulls sobre el perill de les malalties de transmissió sexual no pot ser objecte d’insults molt greus tal i com va passar. Aquesta web hauria de tenir un administrador que es cuides del llenguatge que s’utilitza en la web e impedir que els que participen es converteixin en el blanc d’uns insults de lo més variat. Que la gent utilitzi aquest llenguatge en la seva vida quotidiana és el seu problema però en una web ho hauríem d’ impedir. És molt trist que la gent s’alegri amb les desgràcies alienes i aprofiti per fer encara més mal.
22 Novembre 2009
Un màrqueting diferent
El festival internacional de publicitat Drac Novell, que es va celebrar aquest any en el campus de comunicació de la universitat Pompeu Fabra, va tenir en el seu programa conferències del sector. Una de les més interessants va ser la que parlava del “Word of Mouth” màrqueting. L’encarregat de parlar sobre aquest tema va ser Sven Mulfinger, conseller delegat TRND.
TRND és la primera comunitat de màrqueting participatiu de Espanya, especialitzada en campanyes de prescripció consumidor a consumidor.
En primer lloc hem de entendre que és el WOM (Word of Mouth) o màrqueting participatiu. Es tracta d’una publicitat boca a orella o recomanacions entre consumidors. Es podria dir que és la formula més antiga, creïble i eficaç de màrqueting. Aquestes recomanacions tenen influència en pràcticament totes les decisions de compra dels consumidors. Amb TRND es pot mesurar conversacions reals entre consumidors, una eina realment útil per elaborar un pla de mitjans amb el que arribar millor als clients desitjats.
Alguns dels percentatges que el representant de TRND donava i que eres bastant impactants eren els següents: el 78% dels consumidor creen en les recomanacions fetes per altres consumidors (global Nielsen report- Octubre 2007), el 67% de la economia dels EE.UU té relació amb el WOM (McKinsey & Company, “The Buzz on Buzz“, Harvard Business Review, Nov/Dic 2000) i finalment el 71% decideix mitjançant el Word of Mouth quin cotxe comprar (Cap Gemini Ernst & Young, “Cars Online“ 2003).
El WOM genera un nivell de credibilitat molt major que qualsevol altre activitat de màrqueting i per tant pot ser una eina molt útil a la hora de plantejar una campanya per a un producte. TRND és la abreviatura de “the real network dialogue” i és la plataforma de màrqueting Word of Mouth pionera en el mercat europeu. La companya ofereix als seus clients la possibilitat d’utilitzar un instrument de gran eficàcia com és el WOM en el pla de màrqueting mix de forma efectiva i mesurable, i al mateix temps estimula les conversacions privades de consumidors a consumidors.
Realment vaig trobar molt interessant la proposta d’aquesta empresa pel que fa el món del màrqueting i si realment els resultats son almenys la meitat de bons que els que prometen segurament aquesta es convertirà en una de les tècniques de màrqueting més utilitzades ara que la publicitat convencional es cada cop menys eficient.
Més informació sobre la companya en http://www.trnd.es
19 Novembre 2009
Un gran invent
L’altre dia la nevera va començar a gelar-se de forma molt poc habitual fins arribar a crear una capa molt gruixuda de gel al interior. Fa uns anys el primer que hauria fet era trucar al servei tècnic perquè arreglessin el problema o almenys constatessin que l’aparell quedava inutilitzable. Una pèrdua de temps i diners si l’aparell no es pot arreglar.
En canvi el que vaig fer, quasi inconscientment, va ser preguntar-li al Google ,buscar una resposta per Internet. No esperava gran cosa, més que res perquè es tracta d’una nevera. Qui es dedica a parlar de neveres espatllades per Internet ¿ Doncs la gran sorpresa va arribar quan van aparèixer moltes pàgines de resposta en el Google. Molts foros on parlaven del tema fins i tot donaven instruccions per arreglar el problema. Es clar que no em vaig posar a arreglar res però em vaig quedar parada de la utilitat que tenen aquests foros. Tots els temes que es poden imaginar, totes els problemes que es poden tenir, totes els petits trucs d’informàtica més o menys legals estan en aquests foros.
Realment és un lloc on es pot trobar gent molt interessant que dóna molt bones explicacions i ajuda a moltíssima gent. Perquè ho fan? si es per lluïment o satisfacció personal o simplement per un altruisme pur dependrà de cadascú però això tampoc té massa rellevància. Són gent que dedica molta estona en aquests foros i no reben res material a canvi. Com a molt podem aprendre més coses de les que ja sabien.
Clarament un no es pot refiar al cent per cent del que es diu en el foros o dels consells que es donen. Com a tot a arreu hi ha gent malintencionada que utilitza el mitja per perjudicar o simplement per aconseguir una mica de atenció encara que no tinguin ni idea del que parlen. Es recolzen en l’anonimat que ofereix la xarxa.
Deixant de banda les persones malintencionades , l’únic que vull dir es que fa temps vaig descobrir els foros i ara cada cop que vull informació sobre un cert tema són la primera font de consulta i molts cops l’única perquè ja tenen tot el que necessito. Els foros són un gran invent i la gent que hi escriu per ajudar uns cracks!
5 Novembre 2009
No hi ha dret
La Unió Europea ha aprovat avui 5.11.2009 que les autoritats administratives dels Estats membre puguin tallar l’accés a Internet, sense un ordre judicial previ, als usuaris que descarreguin continguts protegits pels drets d’autor. Per aquest motiu països com França o Anglaterra estan interessats en prendre aquesta mesura, segons l’acord al que han arribat aquesta matinada pels Governs dels 27 i la Eurocàmara per a reformar la regulació del sector de les telecomunicacions. A Espanya, la legislació exigeix una autorització prèvia, però el govern estudia canviar la normativa.
Realment em sembla una barbaritat. Estic d’acord amb protegir els drets d’autor i que cadascú rebi els diners que es mereix per la seva feina. Però fins a quin punt els diners que paguem arriben realment al autor i quants d’aquests son per les discogràfiques, productores i associacions com la SGAE (que a vegades vol cobrar encara que els propis autors renunciïn als seus honoraris)? Aquests fan que els CD’s i DVD’s tinguin uns preus desorbitats. Això s’està descontrolant. Els preus són massa alts, la qualitat molts cops dubtosa i molts artistes ens han demostrat que Internet els ajuda a donar-se a conèixer i estan més que encantats que la gent baixi les seves cançons.
La indústria de la discogràfica ja no és el que era això s’ha d’acceptar i adaptar-se a les noves condicions. El CD està desapareixent i per tant s’han de trobar solucions i no només dedicar-se a donar la culpa de la seva crisi als internautes que baixen continguts.
Cada cop que comprem un CD o DVD verge, un disc dur, una impressora i molts altres objectes ja estem pagant un cànon encara que el que vulguem guardar-hi sigui feina pròpia. Estem pagant una multa abans de cometre cap delicte. Doncs si pago la multa tinc dret de baixar continguts perquè en el fons ja els he pagat.
No crec que tallar la connexió a Internet sigui la solució i menys encara sense cap ordre judicial previ. Estaran supervisant tots els nostres moviments per la web? Qui decidirà quan s’ha de tallar la connexió? Realment serà una decisió imparcial com pretenen fer-nos creure? Que passa amb la connexió wifi? Només perquè aquestes industries tinguin uns lobbys molt forts no vol dir que se’ls hi ha d’acceptar tot.
Per més informació aquí deixo el link de la notícia: http://www.diariodirecto.com/tecnologia/2009/11/05/cortes-internet-norma-europea-423610866069.html
L’oferta no té límits
Avui parlaré sobre la “La Llarga Cua” (the long tail) una expressió utilitzada per Chris Andersen en un article de la revista Wired per descriure determinats tipus de negocis i models econòmics com per exemple Amazon.com o Netflix.
Internet i l’entorn digital han canviat les lleis de distribució i les regles del mercat . La reducció en el cost d’emmagatzemament i distribució que permeten les noves tecnologies, fan que no sigui necessari focalitzar el negoci en uns pocs productes d’èxit. Ara existeixen dos mercats: un centrat en l’alt rendiment de pocs productes i un altre,nou i encara no del tot familiar, basat en la suma o acumulació de petites ventes de molts productes, que pot igualar i fins i tot superar en beneficis al primer tipus de mercat. Es tracta d’un mercat de nínxols que ofereix productes especialitzats o poc freqüents per a petits grups de persones.
Internet presenta una immensa oferta de productes i serveis de tota mena que degut al baix cost que la seva comercialització suposa permeten que hi hagi una molt àmplia gamma de coses que potser mai ens podríem haver imaginat. Internet ens permet entrar en contacte amb moltes ofertes al les que mai hauríem arribat de la forma tradicional.
Després de parlar de tot aquest tema des del punt de vista teòric faré un breu recopilatori de alguns dels productes o serveis més interessants, divertits o simplement estranys que es comercialitzen a Internet.
Ashes to portraits (www.ashestoportraits.com) és una companya dels Estats Units que ofereix un servei ben estrany. La companya es dedica a crear retrats amb les cendres del nostres essers estimats o mascotes, un cop aquests han passat a millor vida. L’únic que fa falta és una fotografia de la persona, les seves cendres, fer el pagament i rebrà a casa el retrat.
Seguint amb la línea macabre la web www.lastmessageclub.co.uk ofereix als seus clients la possibilitat d’acomiadar-se de les persones a les que estimen un cop s’hagin mort. El cient pot escriure fins a 100 missatges que seran enviats en el moment que ell decideixi. Per exemple si algun amic o familiar es casa se li fa arribar el missatge de felicitació que el client va escriure abans de morir.
Un altre servei curiós disponible només a Washington DC és el que ofereix www.linestandingservice.com. És tracta d’una persona que es dedica a fer cua per les diferents audiències que tenen lloc en el Capitoli. L’únic que s’ha de fer es indicar el dia, l’hora i pagar un honorari que varia en funció del temps que s’ha d’esperar. Realment és una gran idea.
Per finalitzar un altre servei realment divertit és el que ofereix www.ring4freedom.com . És un servei que fa que soni el teu mòbil cada cop que necessitis escabullir-te d’una conversació molt pesada de forma educada i sense ferir els sentiments de ningú.
Clarament la web és el lloc ideal pels nínxols de compradors que poden trobar tota objectes i serveis molt exclusius que no tenen res a veure amb els productes de massa.
22 Octubre 2009
Els 15 minuts de fama
Andy Warhol lo dijo en 1968 y lo reiteró en 1979: “en el futuro todo el mundo será famoso por 15 minutos”… Tenía razón, y lo más paradójico es que aún no existía Internet y faltaba más de una década para que MTV lanzara Real World, el primer “reality show” de la historia…
Ahora tenemos internet. ¿Qué pasa con la fama? En realidad es bastante fácil conseguir esos minutos de fama. Lo que tenemos que preguntarnos si realmente la queremos. Personajes como el chico “ numa numa” o el ninja afroamericano son algunos de estos famosos creados por el Youtube. Personajes que nos han producido más de una carcajada y que hemos enviado a todos nuestros amigos para que también pasen un buen rato.
¿Pero qué pasa cuando uno se convierte en famoso sin quererlo? Un caso curioso es el de Little Fatty un joven chino de mofletes carnosos cuya foto fue colgada en internet por un profesor. Esta foto dio pie a un montón de fotomontajes sobretodo en carteles de películas o obras de arte como la Mona Lisa. El chaval no pudo hacer más que resignarse y aprovecho esta fama no buscada creando su propia web www.xiaopang.cn (gordito en chino) que opera como un foro para la gente con sobrepeso y ofrece consejos para llevar una dieta saludable. “Al principio estaba deprimido y furioso, y temía que mis compañeros de clase me vieran por internet”, declaró “Gordito” en una entrevista con el portal chino Morning Post. Sin embargo, Xiao Pang pronto comprendió que “los internautas retocaban mi foto porque yo les gustaba, y además la mayoría lo hacía de forma simpática y alegre”.
A pesar de ello, criticó que algunos “malintencionados” hayan utilizado su rostro para “fines vulgares” como unir su cara al cuerpo de una bailarina desnuda o “estrenar” en la red una nueva entrega de Indiana Jones- “El retorno del niño gordo”, protagonizada por Xiao Pang, que desplaza a Harrison Ford en la nueva secuela. Los montajes con su cara se pueden ver en webs como www.33reasons.com donde se explican 33 motivos por los cuales no deberían colgar sus fotos o videos en internet.
De todo modo este es un caso con final feliz ya que al chico hasta le han ofrecido un papel en una película sobre la historia de China y puede utilizar su popularidad para hacer cosas buenas. Pero de todas formas cuidado con las fotos que colgáis porque nunca se sabe si tendréis tanta suerte ni si lo que ahora parece gracioso luego nos pueda parecer muy embarazoso.
16 Octubre 2009
Capítol II
Bueno ja li estic pillant el truquillo a això de tenir un blog i en aquest segon post parlaré sobre un vídeo que vaig veure en una classe. Parlava sobre els mitjans interactius i s’ intitulatva “We are the machine” ( nosaltres som la màquina) per màquina entenent Internet. Y està clar que gran part del contingut Internet ve de nosaltres mateixos (els internautes) que al mateix temps ens ocupem d’ordenar i de classificar tota la informació existent mitjançant les nostres recerques.
Relacionada amb aquest tema una notícia en El Periodico del 02.09.2009 parlava de que 2 de cada 3 internautes no distingeixen el rumor de la noticia veraç. Per segon any , l’Associació de Internautes ha presentat un estudi sobre la difusió de rumors en internet que posa de manifest que quasi el 70 % dels internautes espanyols són incapaços de distingir una noticia falsa i una veraç. No hi ha una formula exacta per diferenciar la informació certa del rumor, però el 33% dels internautes coincideixen en senyalar que la clau es que la font d’informació estigui identificada. A més a més el 21% dels enquestats diuen que la incorporació de dades d’un estudi dona major veracitat a la informació publicada. Finalment pel 12% la confiança resideix en el remitent de la informació .
Les fonts més fiables pels internautes són en aquest ordre: les versions digitals de la premsa tradicional, els diaris digitals, la radio i la televisió. Pel contrari les menys fiables pels internautes són els fòrums amb un 55% seguits pels blogs (19%). També pel que fa principals canals de propagació i difusió de les informacions falses trobem els fòrums amb un 36% i el correu electrònic (32%).
¿Per què creuen els internautes que es generen les notícies falses en la xarxa? En primer lloc el 46% dóna la culpa a la voluntat de generar alarma social entre la població, en segon lloc un 33% destaca la finalitat de empitjorar la imatge de marques competidores (des acreditació de la competència), generar bases de dates amb el 32% de les respostes i transmissió de virus amb el 21%.
Està clar que molts ja ens hem acostumat a rebre aquestes notícies falses en forma de mail i molts cops ni les obrim. ¿Però que passa en casos com el de la web “meneame.com”?. Aquí els internautes voten les “notícies” que més els ha interessat. Per tant es barregen informacions de diaris amb aportacions o denuncies fetes per bloggers sense aportar cap mena de dates o informació contrastada. Al barrejar els dos tipus d’informació la credibilitat dels diaris s’expandeix també a les informacions dels bloggers. Llavors la pregunta és : fins a quin punt és adequat deixar que tothom jugui a ser periodista. He de reconèixer que molts cops miro aquesta web i em resulta difícil estar segura de la veracitat del que es diu, per aquest motiu també crec que no haurien de deixar que es publiques qualsevol cosa en la seva web sense abans haver-la revisat.
Internet es de tots i per tant hauríem de tenir cura amb la informació que publiquem i també ser una mica crítics amb tota la informació que ens arriba.
8 Octubre 2009
Sempre hi ha una primera vegada
Porto com mitja hora pensant en quina seria la millor introducció pel blog, que és el que espero, com m’agradaria que fos i totes aquestes coses. Per ser sincera mai m’havia plantejat l’opció de crear un blog més que res perquè mai trobava el moment adient. En aquest cas es tracta d’un projecte per a la uni i per tant parlaré de coses relacionades amb la comunicació. És un tema que pot donar molt de si i a mi m’agrada parlar 🙂 així que espero que els que el llegeixin trobin coses interessants.
L’altre dia estava llegint un article en el diari El País, era bastant antic (principis del 2008), però tractava un tema que en la meva opinió és molt interessant. Parlava de que els nostres vells actes ens poden perseguir per la xarxa, dóna una mica de iuiu ho sé, però no deixa de ser cert.
Crec que tots hem fet allò d’introduir el nostre nom en una recerca de Google a veure que surt. Habitualment ens sol sortir el nostre perfil de Facebook i poca cosa més ( clarament depèn de l’activitat de cadascú, això vindria a ser un mínim) . Però si volem investigar alguna persona podríem trobar coses bastant “interessants”: una multa, una sanció per no pagar a Hisenda o fins i tot un delicte comés fa anys. En l’article es parlava concretament del cas d’un subdirector de col·legi que va ser multat per orinar al carrer. La sanció no va poder ser notificada en persona i es va publicar en el Boletín Oficial de la Provincia (BOP), en paper i en format electrònic. Els robots de Google troben la informació i cada cop que els alumnes introdueixen el nom del subdirector allà surt el que aquest va fer un dia l’any 2006. Està clar que no era una situació gaire agradable pel subdirector així que aquest va parlar amb les persones de Google i va demanar que deixessin de publicar aquesta informació. Aquests van contestar que si el BOP no eliminava les dates ells no podien fer res. Així que l’home va acudir a l’Agencia de Protecció de Dades. Com que les dades no poden ser esborrades del BOP el subdirector va demanar que Google deixes de rastrejar-les i publicar-les. En una resolució del 20 de novembre del 2007 L’Agència de Protecció de Dades reconeix el dret de oposar-se a que el buscador estigui manejant una informació relativa a una multa o delicte i per tant han de trobar la solució de fer que els robots deixin de rastrejar aquesta informació.
Està clar que la majoria de nosaltres no hem comes delictes ni tenim gaires multes que ens resultin vergonyoses i per tant tot això ens importa més ben poc. Però què passa amb la informació que donem de forma voluntària? Per exemple a Facebook a part del nom cognom i tot això es poden incloure creences religioses, preferències sexuals o la ideologia. Per no parlar de fotos que en alguns casos poden arribar a ser bastant compromeses. No només els amics ho veuran sinó també algunes empreses que consulten els perfils de Facebook per fer la selecció de personal. Així que estaria be pensar dos cops abans de penjar qualsevol cosa.
Per acabar deixo un link a un vídeo on s’ensenya quines altres coses no s’haurien de fer en el Facebook 😀 (està en anglès)
http://www.youtube.com/watch?v=iROYzrm5SBM
PD : Aniré cambiant d’idioma en els posts depenent del moment d’inspiració :p
15minutsdefama's Blog 